La Lloma de Betxí. Un poblat de l'Edat del Bronze vora el Túria
María Jesús de Pedro Michó
2015
[page-n-1]
[ 28 ]
[page-n-2]
La Lloma de Betxí.
Un poblat de l’edat del bronze
vora el Túria
Maria Jesús de Pedro Michó
Museu de Prehistòria-SIP
El paisatge pròxim: la Vallesa de Mandor
Enmig d’un paisatge profundament antropitzat, pròxim a
la ciutat de València, es troba el paratge de la Vallesa de
Mandor, que s’estén pels termes municipals de Paterna
i Riba-roja de Túria, al costat de la ribera septentrional
del riu Túria. La Vallesa de Mandor apareix descrita en la
Geografía del Reino de Valencia com una esplèndida mansió agrícola amb una pinada de cinc-centes hectàrees, propietat del comte de Montornés. Enric Trénor Montesinos
va ser el fundador de la finca, dedicada a diverses explotacions i aprofitaments, des de la citricultura a l’enologia,
passant pels fruiters i la ramaderia, considerada sempre
com una instal·lació model. Enric Trénor, emparentat amb
el marqués del Túria, Tomàs Trénor Palavicino —qui el
1909 havia organitzat l’Exposició Regional—, es va ocupar
en aquell certamen de tota l’activitat agrària. No deba-
< Vista aèria de la Lloma de Betxí, 2013.
des era comissari regi de Foment i president del Consell
Provincial d’Agricultura.
El comte de Montornés va ser premiat per Alfons
XIII, el 1921, amb el títol de comte de la Vallesa de Mandor.
En la primavera de 1923, amb motiu del viatge del rei Alfons
XIII i de la seua esposa, Victòria Eugènia, a València per a
la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, els monarques van visitar la finca i hi van ser obsequiats amb un
dinar, tal com es descriu en la premsa del moment.
Actualment, el paisatge de la Vallesa està molt
transformat per la presència de cultius de regadiu i a conseqüència de l’incendi que, a l’agost de 1994, va destruir
gran part de la vegetació existent. Tot i això, conserva
encara un alt valor mediambiental. A la típica vegetació mediterrània formada per l’aliança Oleo-Ceratonion,
amb boscos degradats de coscolls, juntament amb pins
blancs, llentiscles, ullastres, lleguminoses, margallons i
espart, s’afegeix una gran varietat d’espècies botàniques,
algunes d’elles endèmiques, com les màquies, que juguen
[ 29 ]
[page-n-3]
Vista del jaciment a l’inici dels treballs d’excavació, 1984.
un paper important contra l’erosió i ajuden la recuperació
forestal; matollars amb plantes aromàtiques i medicinals;
vegetació de ribera, barrancs de baladres, espartars i altres plantes especialistes de sòls arenosos.
[ 30 ]
La fauna, també molt variada, inclou diferents tipus d’insectes; peixos, com el barb, la carpa o l’anguila;
amfibis, rèptils; mamífers, com eriçons, musaranyes, conills, lirons, esquirols, genetes, mosteles, raboses o porcs
senglars; i nombroses aus.
Des del 2007, la Vallesa de Mandor forma part del
Parc Natural del Túria, segons el Decret 43/2007 de 13 d’abril.
[page-n-4]
El jaciment: antecedents bibliogràfics
1 El nostre sincer agraïment a la familia de D. Eulogio Gómez-Trénor Fos, i de
manera especial a Alvaro Gómez-Trénor Aguilar, per haver facilitat el nostre
treball de camp durant tots aquests anys.
Excavació del sector oest, murs de les terrasses, 2005.
ció o de prospecció arqueològica fins a la tardor del 1984
(de Pedro, 1998).
La primera visita que vam fer al jaciment estigué
motivada per un treball de prospecció a la comarca del
Camp de Túria dirigit per Joan Bernabeu, Helena Bonet
i Consuelo Mata, a fi de confirmar la cronologia del jaciment i la seua possible pertinença a un moment de transició de l’edat del bronze a la Cultura Ibèrica. No obstant
això, la inspecció duta a terme en aquella ocasió posà de
manifest que es tractava d’un poblat de l’edat del bronze
amb una estratigrafia potent, en la qual s’endevinaven les
restes de construccions de pedra de grandària considerable i amb un nivell d’incendi ben delimitat. Nombrosos
fragments ceràmics i ossis es trobaven dispersos per la
superfície com a conseqüència de l’espoliació a què estava sent sotmès. Així, davant del perill de destrucció exis-
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
En la finca denominada Masia de Vélez, dins de la
Vallesa de Mandor, es troba la Lloma de Betxí, actualment
propietat dels hereus d’Eulogio Gómez-Trénor Fos1. El jaciment arqueològic se situa en un turó d’escassa elevació,
a 99 metres sobre el nivell del mar, i amb un desnivell de
30 metres respecte al pla circumdant, a curta distància
del riu Túria. Té forma allargada i les seues dimensions
són de 50 × 20 m en la part superior, encara que l’assentament arriba a la part baixa del turó, per la qual cosa la
seua extensió total és de 3.750 m2 , aproximadament.
Diverses referències bibliogràfiques, des del 1928
fins al 1984, al·ludeixen a la Lloma de Betxí com un poblat
de l’edat del bronze en què es podria apreciar el trànsit
a la Cultura Ibèrica. Igualment ha sigut citat per diferents
autors en relació amb altres jaciments de la zona, com
el poblat proper de Despenyaperros, al terme municipal
de Paterna, en els quals es coneixien restes de muralles
i d’habitacions pertanyents a la cultura del bronze valencià. Amb tot, la Lloma de Betxí no seria objecte d’excava-
[ 31 ]
[page-n-5]
tent, a l’octubre de 1984 s’hi va fer la primera campanya
d’excavació, com a intervenció de salvament, dirigida per
Helena Bonet, Joan Bernabeu i María Jesús de Pedro,
amb la supervisió del Servei d’Investigació Prehistòrica.
Des de llavors fins al 2013 s’hi han succeït els treballs
arqueològics amb caràcter ordinari al jaciment de manera quasi ininterrompuda, a excepció dels anys 1986,
1990 i 1992, sempre dins del Programa d’Excavacions
del Museu de Prehistòria i SIP. Els materials recuperats
al llarg d’aquests anys estan depositats en el Museu de
Prehistòria de València i una important mostra d’aquests
es troba exposada a les sales permanents dedicades a
l’edat dels Metalls.
Les campanyes d’excavació
[ 32 ]
Les diferents intervencions dutes a terme han permés identificar dues grans habitacions o departaments,
les habitacions I i II, i una dependència paral·lela a ambdues, el Corredor oest, que configuren una gran edificació
de 34 m de longitud i 10 m d’amplària. L’edificació descansa sobre el sòl natural de la muntanya i degué arribar
a tindre entre 4 i 6 m d’alçària; està coberta per una sos-
trada plana, en terrassa, o amb una inclinació suau, i sustentada per dues fileres de pals.
L’estratigrafia documentada en ambdues habitacions presentava dos nivells d’ocupació: el superior, o més
recent, amb alguna concentració de terra grisa cendrosa que correspon a una ocupació curta; i l’inferior, on es
troba pràcticament la totalitat del material arqueològic,
i que està caracteritzat per un enderroc considerable de
pedres i material de construcció i per un incendi, marcat
per la presència de carbons i de cendres abundants sobre
el paviment de terra piconada.
El foc que va destruir aquestes estructures afavorí
la conservació in situ de gran part de l’aixovar domèstic,
format per una quantitat important de vasos ceràmics, elements de falç, molins de mà, pesos de teler, objectes metàl·
lics i adorns. La distribució d’aquest conjunt assenyalava
l’existència de diverses àrees d’activitat, com ara una zona
de magatzem, una altra de mòlta, de teixidura, etc., indicades també per diferents estructures, com suports, bancs,
murets ressaltats, forns, o pels mateixos pesos de teler.
Les excavacions realitzades als vessants de la lloma van mostrar un complex sistema de condicionament
de l’espai, amb murs atalussats per a salvar el desnivell de
la muntanya, i la configuració de zones planes o terrasses d’escassa amplitud. A l’exterior de la gran edificació,
[page-n-6]
Habitació III. Detall de l’estratigrafia, 2000.
cames i els braços flexionats, i està delimitat per una estructura de pedres en forma de cercle.
Actualment, després de 27 campanyes d’excavació, amb una extensió excavada de més de 1.700 m2, la
imatge que tenim és la d’un assentament dominat per la
presència d’una edificació important de caràcter comunal i familiar, i d’altres construccions, com les terrasses i
els murs atalussats que han transformat de forma substancial el perfil original de la muntanya.
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
pel seu extrem sud, es documentà l’existència d’un aljub
o cisterna de planta oval que s’adossa a la paret de l’Habitació I; així com el sistema d’accés al poblat per mitjà
d’una rampa o camí de poca amplària que puja des de la
base del turó, en ziga-zaga. En el sector nord les intervencions es van centrar en l’Habitació III, de 8 × 10 m, amb
planta quasi absidal, amb un paviment de terra piconada sobre el qual hi havia els materials arqueològics, com
vasos d’emmagatzematge decorats amb cordons i altres
amb decoració incisa, objectes de metall i, finalment,
elements d’adorn, com braçals de pedra o botons d’ivori.
Entre les habitacions II i III es va excavar una altra cisterna
també de planta oval i recoberta d’argila per a impermeabilitzar les parets de pedra.
Posteriors treballs han confirmat la presència de
murs atalussats per a la creació de terrasses en les vessants, entre els quals destaca el que rodeja la construcció
pel costat occidental. Estos murs configuren una sèrie de
plataformes utilitzades com a zones de circulació o de
treball; a més d’un possible camí d’accés assenyalat per
un empedrat. Les terrasses s’han anat omplit progressivament amb les deixalles procedents de les zones d’habitació. Els darrers anys d’excavació s’han documentat dos
xicotets departaments de planta quadrangular al vessant
oriental, en el seu extrem més meridional.
A més de les restes de construcció, van aparèixer
dos enterraments humans. El primer d’ells, en el sector
est, és un individu senil al costat del qual es va localitzar
l’esquelet d’un gos. L’altre, en el sector oest, presenta les
[ 33 ]
[page-n-7]
Excavació del sector est, murs de les terrasses, 2002.
[ 34 ]
[page-n-8]
La metodologia arqueològica
L’arqueologia és la ciència que estudia les societats
passades mitjançant la recuperació i l’estudi dels seus
testimonis materials, i el mètode de treball emprat per a
la documentació correcta d’aquests testimonis és l’excavació arqueològica. A la Lloma de Betxí, la metodologia
seguida ha sigut l’excavació per capes dels diferents rebliments, utilitzant per a la recollida de dades i la seua docu-
Corredor oest, recipients ceràmics sobre el sòl d’ocupació, 2002.
mentació el mètode cronoestratigràfic d’Edward C. Harris
basat en la fitxa de registre de les unitats estratigràfiques,
de manera que cada estrat, estructura o troballa s’excava
amb un número de registre individual.
Des del primer moment, els treballs es van plantejar com una excavació en extensió, a fi d’evitar els problemes que es deriven de la realització de sondejos de dimensions reduïdes, pel que tenen de parcials i incomplets
en la recuperació del context arqueològic d’un poblat.
De forma prèvia a l’inici dels treballs arqueològics, es
va subdividir el jaciment en quadres de 2 x 2 metres a partir de dos eixos de coordenades cartesianes; en la part més
elevada del turó se situa el punt o pla 0 de referència per a
l’amidament de les cotes de profunditat. Els eixos d’abscisses i ordenades coincideixen, respectivament, amb els eixos
longitudinal i transversal del turó on s’ubica l’assentament.
La documentació de tot el procés ha comportat
l’alçament de plantes i seccions, dibuixades a escala
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
La cronologia del jaciment apunta a l’inici de l’edat
del bronze o bronze ple, cap al 1800-1700 aC, mentre que
el final de l’ocupació se situa al voltant del 1400-1300 aC.
Les habitacions I i II han sigut datades a partir de les restes
carbonitzades de la fusta utilitzada en la sostrada i les datacions absolutes obtingudes situen la seua construcció
a l’inici del II mil·lenni aC, mentre que la seua destrucció
ha sigut datada a partir de dues mostres de cereal carbonitzat procedents del sòl de les habitacions, que han proporcionat unes dates que la situen cap a mitjan del II mil·
lenni aC. Els dos enterraments humans també han sigut
datats i les dates obtingudes corresponen, en el primer
d’ells, a l’inici de l’ocupació; i en el segon a l’etapa final
de l’assentament. Altres datacions procedeixen de la preparació del sòl de l’Habitació III i dels nivells d’abocadors
localitzats en les terrasses.
[ 35 ]
[page-n-9]
1:20, amb indicació dels rebles, pedres i materials arqueològics, a més de la seua profunditat; així s’ha obtingut
una referència tridimensional de tots els elements. Les
fotografies generals i de detall completen la informació
de cada conjunt. Tot això ha contribuït a la interpretació
posterior dels diversos processos i activitats que s’efectuaren en cada espai, les tècniques de construcció, la
cronologia, etc., i a la seua representació en un diagrama seqüencial.
Quant a la recuperació de les restes arqueològiques, tots els materials arreplegats durant el procés d’excavació han sigut identificats per mitjà d’una etiqueta que
fa referència al quadre en què han aparegut, la unitat estratigràfica i la data en què es van trobar. Posteriorment,
depenent de la seua composició i conservació, han sigut
llavats i siglats. Els diferents rebliments excavats han sigut tamisats en sec al jaciment mateixa, per a recuperar
aquelles restes més xicotetes que pogueren haver passat
desapercebudes en el procés de recollida de la terra. A
més, atenent a l’especial importància que té la recuperació de les restes orgàniques, com ara llavors, carbons
o microfauna, s’han arreplegat mostres de sediment per
a tamisar-les amb aigua mitjançant la utilització d’una
maquina de flotació. La recollida de les dites mostres ha
[ 36 ]
proporcionat una informació molt important quant a la
reconstrucció de l’entorn mediambiental i de les bases
econòmiques de l’assentament.
Finalment, el material arqueològic recuperat ha
sigut inventariat i informatitzat d’acord amb les bases de
dades del Museu de Prehistòria. S’han consolidat i s’han
restaurat nombrosos objectes, que han sigut igualment
fotografiats, dibuixats i catalogats. El seu estudi, en relació amb la documentació obtinguda en el procés d’excavació, ens acosta a la vida del grup humà que va habitar
la Lloma de Betxí. Així, l’anàlisi de la fusta, de les llavors,
d’ossos d’animals, sediments, etc., ajuda a reconstruir la
vegetació, la fauna, les condicions climàtiques existents,
les modificacions patides pel medi, o la dieta de la població. L’estudi de la ceràmica, dels objectes de pedra, d’os o
de metall ens acosta a la tecnologia prehistòrica, als recursos utilitzats i la seua manufactura, els seus possibles
usos i l’intercanvi de productes elaborats. I l’antropologia
física ens permet conéixer les persones, els membres
d’aquesta població.
En aquests trenta anys han sigut nombroses les col·
laboracions d’especialistes de diverses disciplines cientí-
[page-n-10]
2 Elena Grau i Yolanda Carrión s’han ocupat de l’antracologia, o estudi de
la fusta; Guillem Pérez Jordà, de la paleocarpologia, o estudi dels fruits
i les llavors; Joan Carles Colomer de l’edafologia; Maria Pilar Fumanal i
Carlos Ferrer de la sedimentologia i l’anàlisi de les restes constructives;
Fco. Javier Jover de la indústria lítica; Josep Lluís Pascual i Juan Antonio
López Padilla de la indústria òssia; José Antonio López Mira de les activitats
tèxtils; José Luis Simón, Ignacio Montero i Salvador Rovira de la metal·lúrgia;
Inocencio Sarrión, Alfred Sanchis i Carmen Tormo de la fauna; i María
Paz de Miguel i Àngela Pérez de les restes humanes. La consolidació i la
restauració dels materials recuperats ha estat a càrrec d’Inocencio Sarrión,
Magdalena Monraval, Trinidad Pasíes i María Amparo Peiró. Els dibuixos
de materials i diverses il·lustracions han sigut realitzats per María Pilar
Mas Hurtuna, Francisco Chiner i, sobretot, per Ángel Sánchez Molina. La
primera planimetria general del jaciment, a partir dels dibuixos originals de
l’excavació, va ser efectuada el 1992 per Josep Maria Segura i Emilio Cortell.
Amb posterioritat, l’empresa Global ha dut a terme els successius alçaments
topogràfics, escaneig d’estructures, fotogrametria, etc.
seu Programa d’Excavacions Ordinàries, si bé les diverses
intervencions dutes a terme s’inscriuen en el Pla d’Actuacions Arqueològiques del SIP de la Diputació de València,
que té la responsabilitat científica dels treballs. Així mateix, des de l’any 2000, esta institució s’ha fet càrrec de la
subvenció íntegra dels mateixos. En algun cas concret,
el contingut científic d’aquest treball s’ha beneficiat de
projectes de la Direcció General de Ciència i Tecnologia
(DGCYT) del Ministeri de Cultura.
Els resultats obtinguts al llarg d’aquests anys han sigut presentats en congressos i jornades de caràcter científic i divulgatiu, i publicats en monografies, revistes, catàlegs
i fullets diversos.
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
fiques, no sols arqueòlegs, que s’han ocupat de diferents
aspectes del registre recuperat2.
La realització de les campanyes d’excavació ha
sigut possible gràcies a la participació desinteressada
d’estudiants i llicenciats de la Universitat de València i
d’altres universitats espanyoles i europees. La concessió
dels corresponents permisos d’excavació i subvenció
econòmica ha sigut competència de la Direcció General
de Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, dins del
[ 37 ]
[page-n-11]
[ 28 ]
[page-n-2]
La Lloma de Betxí.
Un poblat de l’edat del bronze
vora el Túria
Maria Jesús de Pedro Michó
Museu de Prehistòria-SIP
El paisatge pròxim: la Vallesa de Mandor
Enmig d’un paisatge profundament antropitzat, pròxim a
la ciutat de València, es troba el paratge de la Vallesa de
Mandor, que s’estén pels termes municipals de Paterna
i Riba-roja de Túria, al costat de la ribera septentrional
del riu Túria. La Vallesa de Mandor apareix descrita en la
Geografía del Reino de Valencia com una esplèndida mansió agrícola amb una pinada de cinc-centes hectàrees, propietat del comte de Montornés. Enric Trénor Montesinos
va ser el fundador de la finca, dedicada a diverses explotacions i aprofitaments, des de la citricultura a l’enologia,
passant pels fruiters i la ramaderia, considerada sempre
com una instal·lació model. Enric Trénor, emparentat amb
el marqués del Túria, Tomàs Trénor Palavicino —qui el
1909 havia organitzat l’Exposició Regional—, es va ocupar
en aquell certamen de tota l’activitat agrària. No deba-
< Vista aèria de la Lloma de Betxí, 2013.
des era comissari regi de Foment i president del Consell
Provincial d’Agricultura.
El comte de Montornés va ser premiat per Alfons
XIII, el 1921, amb el títol de comte de la Vallesa de Mandor.
En la primavera de 1923, amb motiu del viatge del rei Alfons
XIII i de la seua esposa, Victòria Eugènia, a València per a
la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, els monarques van visitar la finca i hi van ser obsequiats amb un
dinar, tal com es descriu en la premsa del moment.
Actualment, el paisatge de la Vallesa està molt
transformat per la presència de cultius de regadiu i a conseqüència de l’incendi que, a l’agost de 1994, va destruir
gran part de la vegetació existent. Tot i això, conserva
encara un alt valor mediambiental. A la típica vegetació mediterrània formada per l’aliança Oleo-Ceratonion,
amb boscos degradats de coscolls, juntament amb pins
blancs, llentiscles, ullastres, lleguminoses, margallons i
espart, s’afegeix una gran varietat d’espècies botàniques,
algunes d’elles endèmiques, com les màquies, que juguen
[ 29 ]
[page-n-3]
Vista del jaciment a l’inici dels treballs d’excavació, 1984.
un paper important contra l’erosió i ajuden la recuperació
forestal; matollars amb plantes aromàtiques i medicinals;
vegetació de ribera, barrancs de baladres, espartars i altres plantes especialistes de sòls arenosos.
[ 30 ]
La fauna, també molt variada, inclou diferents tipus d’insectes; peixos, com el barb, la carpa o l’anguila;
amfibis, rèptils; mamífers, com eriçons, musaranyes, conills, lirons, esquirols, genetes, mosteles, raboses o porcs
senglars; i nombroses aus.
Des del 2007, la Vallesa de Mandor forma part del
Parc Natural del Túria, segons el Decret 43/2007 de 13 d’abril.
[page-n-4]
El jaciment: antecedents bibliogràfics
1 El nostre sincer agraïment a la familia de D. Eulogio Gómez-Trénor Fos, i de
manera especial a Alvaro Gómez-Trénor Aguilar, per haver facilitat el nostre
treball de camp durant tots aquests anys.
Excavació del sector oest, murs de les terrasses, 2005.
ció o de prospecció arqueològica fins a la tardor del 1984
(de Pedro, 1998).
La primera visita que vam fer al jaciment estigué
motivada per un treball de prospecció a la comarca del
Camp de Túria dirigit per Joan Bernabeu, Helena Bonet
i Consuelo Mata, a fi de confirmar la cronologia del jaciment i la seua possible pertinença a un moment de transició de l’edat del bronze a la Cultura Ibèrica. No obstant
això, la inspecció duta a terme en aquella ocasió posà de
manifest que es tractava d’un poblat de l’edat del bronze
amb una estratigrafia potent, en la qual s’endevinaven les
restes de construccions de pedra de grandària considerable i amb un nivell d’incendi ben delimitat. Nombrosos
fragments ceràmics i ossis es trobaven dispersos per la
superfície com a conseqüència de l’espoliació a què estava sent sotmès. Així, davant del perill de destrucció exis-
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
En la finca denominada Masia de Vélez, dins de la
Vallesa de Mandor, es troba la Lloma de Betxí, actualment
propietat dels hereus d’Eulogio Gómez-Trénor Fos1. El jaciment arqueològic se situa en un turó d’escassa elevació,
a 99 metres sobre el nivell del mar, i amb un desnivell de
30 metres respecte al pla circumdant, a curta distància
del riu Túria. Té forma allargada i les seues dimensions
són de 50 × 20 m en la part superior, encara que l’assentament arriba a la part baixa del turó, per la qual cosa la
seua extensió total és de 3.750 m2 , aproximadament.
Diverses referències bibliogràfiques, des del 1928
fins al 1984, al·ludeixen a la Lloma de Betxí com un poblat
de l’edat del bronze en què es podria apreciar el trànsit
a la Cultura Ibèrica. Igualment ha sigut citat per diferents
autors en relació amb altres jaciments de la zona, com
el poblat proper de Despenyaperros, al terme municipal
de Paterna, en els quals es coneixien restes de muralles
i d’habitacions pertanyents a la cultura del bronze valencià. Amb tot, la Lloma de Betxí no seria objecte d’excava-
[ 31 ]
[page-n-5]
tent, a l’octubre de 1984 s’hi va fer la primera campanya
d’excavació, com a intervenció de salvament, dirigida per
Helena Bonet, Joan Bernabeu i María Jesús de Pedro,
amb la supervisió del Servei d’Investigació Prehistòrica.
Des de llavors fins al 2013 s’hi han succeït els treballs
arqueològics amb caràcter ordinari al jaciment de manera quasi ininterrompuda, a excepció dels anys 1986,
1990 i 1992, sempre dins del Programa d’Excavacions
del Museu de Prehistòria i SIP. Els materials recuperats
al llarg d’aquests anys estan depositats en el Museu de
Prehistòria de València i una important mostra d’aquests
es troba exposada a les sales permanents dedicades a
l’edat dels Metalls.
Les campanyes d’excavació
[ 32 ]
Les diferents intervencions dutes a terme han permés identificar dues grans habitacions o departaments,
les habitacions I i II, i una dependència paral·lela a ambdues, el Corredor oest, que configuren una gran edificació
de 34 m de longitud i 10 m d’amplària. L’edificació descansa sobre el sòl natural de la muntanya i degué arribar
a tindre entre 4 i 6 m d’alçària; està coberta per una sos-
trada plana, en terrassa, o amb una inclinació suau, i sustentada per dues fileres de pals.
L’estratigrafia documentada en ambdues habitacions presentava dos nivells d’ocupació: el superior, o més
recent, amb alguna concentració de terra grisa cendrosa que correspon a una ocupació curta; i l’inferior, on es
troba pràcticament la totalitat del material arqueològic,
i que està caracteritzat per un enderroc considerable de
pedres i material de construcció i per un incendi, marcat
per la presència de carbons i de cendres abundants sobre
el paviment de terra piconada.
El foc que va destruir aquestes estructures afavorí
la conservació in situ de gran part de l’aixovar domèstic,
format per una quantitat important de vasos ceràmics, elements de falç, molins de mà, pesos de teler, objectes metàl·
lics i adorns. La distribució d’aquest conjunt assenyalava
l’existència de diverses àrees d’activitat, com ara una zona
de magatzem, una altra de mòlta, de teixidura, etc., indicades també per diferents estructures, com suports, bancs,
murets ressaltats, forns, o pels mateixos pesos de teler.
Les excavacions realitzades als vessants de la lloma van mostrar un complex sistema de condicionament
de l’espai, amb murs atalussats per a salvar el desnivell de
la muntanya, i la configuració de zones planes o terrasses d’escassa amplitud. A l’exterior de la gran edificació,
[page-n-6]
Habitació III. Detall de l’estratigrafia, 2000.
cames i els braços flexionats, i està delimitat per una estructura de pedres en forma de cercle.
Actualment, després de 27 campanyes d’excavació, amb una extensió excavada de més de 1.700 m2, la
imatge que tenim és la d’un assentament dominat per la
presència d’una edificació important de caràcter comunal i familiar, i d’altres construccions, com les terrasses i
els murs atalussats que han transformat de forma substancial el perfil original de la muntanya.
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
pel seu extrem sud, es documentà l’existència d’un aljub
o cisterna de planta oval que s’adossa a la paret de l’Habitació I; així com el sistema d’accés al poblat per mitjà
d’una rampa o camí de poca amplària que puja des de la
base del turó, en ziga-zaga. En el sector nord les intervencions es van centrar en l’Habitació III, de 8 × 10 m, amb
planta quasi absidal, amb un paviment de terra piconada sobre el qual hi havia els materials arqueològics, com
vasos d’emmagatzematge decorats amb cordons i altres
amb decoració incisa, objectes de metall i, finalment,
elements d’adorn, com braçals de pedra o botons d’ivori.
Entre les habitacions II i III es va excavar una altra cisterna
també de planta oval i recoberta d’argila per a impermeabilitzar les parets de pedra.
Posteriors treballs han confirmat la presència de
murs atalussats per a la creació de terrasses en les vessants, entre els quals destaca el que rodeja la construcció
pel costat occidental. Estos murs configuren una sèrie de
plataformes utilitzades com a zones de circulació o de
treball; a més d’un possible camí d’accés assenyalat per
un empedrat. Les terrasses s’han anat omplit progressivament amb les deixalles procedents de les zones d’habitació. Els darrers anys d’excavació s’han documentat dos
xicotets departaments de planta quadrangular al vessant
oriental, en el seu extrem més meridional.
A més de les restes de construcció, van aparèixer
dos enterraments humans. El primer d’ells, en el sector
est, és un individu senil al costat del qual es va localitzar
l’esquelet d’un gos. L’altre, en el sector oest, presenta les
[ 33 ]
[page-n-7]
Excavació del sector est, murs de les terrasses, 2002.
[ 34 ]
[page-n-8]
La metodologia arqueològica
L’arqueologia és la ciència que estudia les societats
passades mitjançant la recuperació i l’estudi dels seus
testimonis materials, i el mètode de treball emprat per a
la documentació correcta d’aquests testimonis és l’excavació arqueològica. A la Lloma de Betxí, la metodologia
seguida ha sigut l’excavació per capes dels diferents rebliments, utilitzant per a la recollida de dades i la seua docu-
Corredor oest, recipients ceràmics sobre el sòl d’ocupació, 2002.
mentació el mètode cronoestratigràfic d’Edward C. Harris
basat en la fitxa de registre de les unitats estratigràfiques,
de manera que cada estrat, estructura o troballa s’excava
amb un número de registre individual.
Des del primer moment, els treballs es van plantejar com una excavació en extensió, a fi d’evitar els problemes que es deriven de la realització de sondejos de dimensions reduïdes, pel que tenen de parcials i incomplets
en la recuperació del context arqueològic d’un poblat.
De forma prèvia a l’inici dels treballs arqueològics, es
va subdividir el jaciment en quadres de 2 x 2 metres a partir de dos eixos de coordenades cartesianes; en la part més
elevada del turó se situa el punt o pla 0 de referència per a
l’amidament de les cotes de profunditat. Els eixos d’abscisses i ordenades coincideixen, respectivament, amb els eixos
longitudinal i transversal del turó on s’ubica l’assentament.
La documentació de tot el procés ha comportat
l’alçament de plantes i seccions, dibuixades a escala
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
La cronologia del jaciment apunta a l’inici de l’edat
del bronze o bronze ple, cap al 1800-1700 aC, mentre que
el final de l’ocupació se situa al voltant del 1400-1300 aC.
Les habitacions I i II han sigut datades a partir de les restes
carbonitzades de la fusta utilitzada en la sostrada i les datacions absolutes obtingudes situen la seua construcció
a l’inici del II mil·lenni aC, mentre que la seua destrucció
ha sigut datada a partir de dues mostres de cereal carbonitzat procedents del sòl de les habitacions, que han proporcionat unes dates que la situen cap a mitjan del II mil·
lenni aC. Els dos enterraments humans també han sigut
datats i les dates obtingudes corresponen, en el primer
d’ells, a l’inici de l’ocupació; i en el segon a l’etapa final
de l’assentament. Altres datacions procedeixen de la preparació del sòl de l’Habitació III i dels nivells d’abocadors
localitzats en les terrasses.
[ 35 ]
[page-n-9]
1:20, amb indicació dels rebles, pedres i materials arqueològics, a més de la seua profunditat; així s’ha obtingut
una referència tridimensional de tots els elements. Les
fotografies generals i de detall completen la informació
de cada conjunt. Tot això ha contribuït a la interpretació
posterior dels diversos processos i activitats que s’efectuaren en cada espai, les tècniques de construcció, la
cronologia, etc., i a la seua representació en un diagrama seqüencial.
Quant a la recuperació de les restes arqueològiques, tots els materials arreplegats durant el procés d’excavació han sigut identificats per mitjà d’una etiqueta que
fa referència al quadre en què han aparegut, la unitat estratigràfica i la data en què es van trobar. Posteriorment,
depenent de la seua composició i conservació, han sigut
llavats i siglats. Els diferents rebliments excavats han sigut tamisats en sec al jaciment mateixa, per a recuperar
aquelles restes més xicotetes que pogueren haver passat
desapercebudes en el procés de recollida de la terra. A
més, atenent a l’especial importància que té la recuperació de les restes orgàniques, com ara llavors, carbons
o microfauna, s’han arreplegat mostres de sediment per
a tamisar-les amb aigua mitjançant la utilització d’una
maquina de flotació. La recollida de les dites mostres ha
[ 36 ]
proporcionat una informació molt important quant a la
reconstrucció de l’entorn mediambiental i de les bases
econòmiques de l’assentament.
Finalment, el material arqueològic recuperat ha
sigut inventariat i informatitzat d’acord amb les bases de
dades del Museu de Prehistòria. S’han consolidat i s’han
restaurat nombrosos objectes, que han sigut igualment
fotografiats, dibuixats i catalogats. El seu estudi, en relació amb la documentació obtinguda en el procés d’excavació, ens acosta a la vida del grup humà que va habitar
la Lloma de Betxí. Així, l’anàlisi de la fusta, de les llavors,
d’ossos d’animals, sediments, etc., ajuda a reconstruir la
vegetació, la fauna, les condicions climàtiques existents,
les modificacions patides pel medi, o la dieta de la població. L’estudi de la ceràmica, dels objectes de pedra, d’os o
de metall ens acosta a la tecnologia prehistòrica, als recursos utilitzats i la seua manufactura, els seus possibles
usos i l’intercanvi de productes elaborats. I l’antropologia
física ens permet conéixer les persones, els membres
d’aquesta població.
En aquests trenta anys han sigut nombroses les col·
laboracions d’especialistes de diverses disciplines cientí-
[page-n-10]
2 Elena Grau i Yolanda Carrión s’han ocupat de l’antracologia, o estudi de
la fusta; Guillem Pérez Jordà, de la paleocarpologia, o estudi dels fruits
i les llavors; Joan Carles Colomer de l’edafologia; Maria Pilar Fumanal i
Carlos Ferrer de la sedimentologia i l’anàlisi de les restes constructives;
Fco. Javier Jover de la indústria lítica; Josep Lluís Pascual i Juan Antonio
López Padilla de la indústria òssia; José Antonio López Mira de les activitats
tèxtils; José Luis Simón, Ignacio Montero i Salvador Rovira de la metal·lúrgia;
Inocencio Sarrión, Alfred Sanchis i Carmen Tormo de la fauna; i María
Paz de Miguel i Àngela Pérez de les restes humanes. La consolidació i la
restauració dels materials recuperats ha estat a càrrec d’Inocencio Sarrión,
Magdalena Monraval, Trinidad Pasíes i María Amparo Peiró. Els dibuixos
de materials i diverses il·lustracions han sigut realitzats per María Pilar
Mas Hurtuna, Francisco Chiner i, sobretot, per Ángel Sánchez Molina. La
primera planimetria general del jaciment, a partir dels dibuixos originals de
l’excavació, va ser efectuada el 1992 per Josep Maria Segura i Emilio Cortell.
Amb posterioritat, l’empresa Global ha dut a terme els successius alçaments
topogràfics, escaneig d’estructures, fotogrametria, etc.
seu Programa d’Excavacions Ordinàries, si bé les diverses
intervencions dutes a terme s’inscriuen en el Pla d’Actuacions Arqueològiques del SIP de la Diputació de València,
que té la responsabilitat científica dels treballs. Així mateix, des de l’any 2000, esta institució s’ha fet càrrec de la
subvenció íntegra dels mateixos. En algun cas concret,
el contingut científic d’aquest treball s’ha beneficiat de
projectes de la Direcció General de Ciència i Tecnologia
(DGCYT) del Ministeri de Cultura.
Els resultats obtinguts al llarg d’aquests anys han sigut presentats en congressos i jornades de caràcter científic i divulgatiu, i publicats en monografies, revistes, catàlegs
i fullets diversos.
La Lloma de Betxí. María Jesús de Pedro Michó
fiques, no sols arqueòlegs, que s’han ocupat de diferents
aspectes del registre recuperat2.
La realització de les campanyes d’excavació ha
sigut possible gràcies a la participació desinteressada
d’estudiants i llicenciats de la Universitat de València i
d’altres universitats espanyoles i europees. La concessió
dels corresponents permisos d’excavació i subvenció
econòmica ha sigut competència de la Direcció General
de Patrimoni Artístic de la Conselleria de Cultura, dins del
[ 37 ]
[page-n-11]